dijous, 1 d’octubre del 2009

AMISTATS QUE FAN PATIR

Tinc una màxima envers els amics, que l’he posada sempre en pràctica. Fer nous amics però no oblidar-se mai dels vells. I naturalment amb aquesta doctrina, al cap del temps d’amistats en tens un pòu i per tot arreu. I la feina es teva per cumplir amb tots.
Però sortosament no son tots aprop i una trucada no coste gaire de fer, de tant en tant, ni cal convidar tothom a dinar cada diumenge. Tampoc fa falta passar les vacances plegats. Soc a més a més absolutament fidel als meus mics, i si puc ajudar, estic sempre a primera línia.

Així les coses, i anant fent camí, pase que de tant en tant surt un amic-ga que hi tens tanta coincidencia de opinions, manera d’enfocar els coses, enfí de tenir, punts de vista molt iguals amb tots els ambits, i conforme vas fent coneixença, comences a sentir un fort apreci per aquella persona o família, i alhora vas fent teus els problemes que els afecten i viceversa. Aquesta clase de sentiments son quasi sempre reciprocs. I et fan gaudir i et fan patir. El que ignoro, es si es poden evitar els sentiments forts d’amistat o si val més la pena viurel’s intensament.

3 comentaris:

montse ha dit...

La amistat, quin gran tresor!!
Una abraçada.

Montserrat Sala ha dit...

Gracies Montse. Gracies per llegir le meves parrafades. Soc conscient de que només son aixó i pròu.

abueloscrisytoño ha dit...

Bienvenida Montserrat, claro que puedes pasar siempre que quieras.
¿Como encontraste mi blog?
Un saludo A.Cris