divendres, 29 d’octubre del 2010

TODOS LOS SANTOS

Este post escrito en castellano se lo dedico a mi amigo Cornelius.

De muy antiguo le viene la tradicón de llevar flores a los cementerios, como homenaje y recuerdo, de los que ya no estan con nosotros, y que en su dia dejaron un gran vacio en nuestras vidas. Nuestros antepasados. Dejaron una huella tan grande y visible, que se nota incluso en nuestros rasgos físicos. Sus genes siguen perpetuados en nosotros, y por lo tanto nuestros orígenes estan allí. Bajo tierra, o en un panteón. Lo mismo dá. Es de justicia que por lo menos una vez al año, rindamos culto y recuerdo ferviente a nuestros difuntos.

Los más prácticos dicen que no sirve para nada, que es el dia del negocio de las florisiterias, que se llevan más por los vivos y por el que diran, y no sé cuantos cosas mas, que argumentan los que son contrarios, a acercarse y perder unos minutos en el pensamiento de aquellos huesos yacientes.

Al principio de nuestra andadura como matrimonio, veíamos a nuestros padres hacer peregrinación con sus flores hacia los camposantos, y nos preguntábos el porqué de tanta devoción. Yo creo haber encontrado la respuesta, escribendo este post, aunque desde que ellos faltaron, nunca sus flores frescas, en este dia, y también en otros, les han fallado.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

LA PROSPERITAT DELS FILLS I LA SOLITUT DELS PARES

Tots el pares somiem que els nostres fills, siguin o nó inteligents, esudiin molt, tan si són nois com noies, aprenguin bones maneres, responsabilitat, i amor al treball. Que si arriben a la universitat, siguin capaços de treure un doctorat i un parell de masters, per aspirar a un bon lloc de feina, ya sigui en la administració publica o empresa  privada.
Quasi sempre per que els fills siguin en aquest punt, el pares y les mares, amb dos o mes fills, i si no són vedaders potentats, s'han hagut de sacrificar sobremanera perque aquests joves, ara tan ben situants, hagin pogut ser metges especialistes de renom, grans arquitectes, literats, o economistes qualificats. Els seus progenitors, n'estan cofios i orgullosos. Del tot satisfets. Pero hi ha una cosa que no va d'acord amb totes les excelencies, que anomeno.
Arribe el temps que els pares s'han fet grands, que ja necesiten ajuda per moure's i per seguir vivint, i els hi manca el més pricipal: la companyía dels qui ells han estimat y cuidat tantíssim en tots els detalls del la seva formació humana i intelectual.
Portser es poden pagar una auxiliar filipina o una bona residencia, pero el caliu del seus, no el tindrán mai. Els deutors son sempre al extranger, o fent relacions publiques, o molt ocupadíssims amb totes les responsabilitats, que el nou  status  requereix. Estan massa solicitats i massa estressats per la feina. Si arriben a temps al ènterrament el dia que es moren el pares, ja podem estar contens. Volem que els fills prosperin i arribin alt, com més millor, peró es una gran veritat, que com més amunt pugen, menys gaudirem del seu escalf, i companyía, i acabarem els dies sols com a mussols. Cal buscar culpables per aquest fet tan arrelat al nostre temps? ES la competitivitat intrínseca amb les modes actuals de viure? Ens estem deshumanitzant?....Serie bó analitzar a fons aquest fenòmen, i posar-hi remei.
 

EL COBIJO DE UNA DESALMADA: MUERTE VERTICAL

EL COBIJO DE UNA DESALMADA: MUERTE VERTICAL

dimarts, 26 d’octubre del 2010

ELS ALDARULLS DE NÀPOLS

Ya hem arribat a Sans!!!
 La meva por i els meus calculs inequívocs sobre el reciclatge, sobre la certesa de que hem de fer marcha enrere en al utilització de papers y papers humits, en la reutilització del envasos, en l'aprofitamen de les deixalles per fer compostos y per fer funcionar les calefaccións, desterrar dels nostres costums el rentar i fregar continuament, de llensar energia i combustible a tort i a dret, per comptes de mirar per ejemple d'ulilitzar menys els cotxes i anar mes en bici, ques es mes sà, mes econòmic, menys contaminant i de pas estalviem la cuota del gimnàs. I posarar-nos un jersey a casa en lloc de pujar la calefacció, tampoc serie demanar massa. Pujar sempre que es pugui les escales de casa en lloc de l'ascensor etc...

A Napols (Itàlia) hi ha grans revoltes i protestes por la construcció d'un abocador de brossa de un munt de millers de metres, per enterrar o enmagatzemar tota l porqueria, que generem de manera irresposable, de vegades per ignorancia, d'altres cops per desidia. Les deixalles de cadascú de nosaltres, han de ser minúscules i deben de tenir cura de aprofitar al maxim. tan les coses comestibles com les robes, mobles i elctrodomestics.
Consumir menys ens afavorirà, i ens anirem acostumant a portar un ritme de vida más auster, que es el que convé per fer aquest canvi de les estructures econòmiques i solcials. I ens sentirem millor, n'estic segura, per  contribuïr que el mon torni a ser una mica més net, mes sostenible, i poder-lo transferir als nostres succesors, amb la cara ben alta.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

HAITÍ, UN INFERN A LA TERRA

    

En aquell malhaurat país, no s'hi acaben mai les desgràcies. Ara, amb la epidemia del cólera, que ja ha fet 250 morts, tornen a patir un altre castig inmerescut, després d' haver sofert el gran cataclisme del terratrémol al mes de Gener de 2010, osigui aquest mateix any. Expliquen les cròniques que ens arriben d'allà, que encara hi ha dos milions de persones que viuen al carrer o en campaments miserables, sense condicions higiéniques ni de salubritat, i que tota la îlla es en estat de contínua revolta.
Que s'ha de fer en aquestos casos?, creieu que en hi pròu, amb condonar la deuta per molt elevada que sigui? I les misions de pau i d'ajud dels soldats dels ejercits espanyols, tan lloats al Pakistán o a Bosnia-Erzegovina, ara comandats por Carme Chacón? ara que és el que fan? Es que aquesta senyora no s'entere de rès apart de les  maniobres preelectorals del Psoe?. Es potser que els americans no l'hi ho demanen i no interesse que hi vagin, en missió humanitaria, perque en Haití no hi ha petroli ni diamants?  Estaria ben agraïda que algú m'ho expliqués. Es una broma molt pesada que aquella gent romanin encara, en aquestes condicions de abandó total i absolut, despres de tant temps.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

LA LÁMPARA DE ALADÍ

Els francesos, i els anglesos, ja han aprovat les mesures d'austeritat que els hi són necesaries per portar a terme la tan comentada reforma del estat del benestar. Els sindicats obrers, tal i com ere al seva feina, han anat demanant, i demanant, al llarg dels anys, i les patronals han cedit fins aconseguir cotes de sous, i horaris de treballs, casi inimaginables. Cada cosa que els hi pasabe pel barret, dons ho demanaven a la Lámpara de Aladí, amb les paraules mágiques corresponents (versus, amenaces de vaga general), i aquesta portentosa lámpara, (versus l'Estat) els hi concedie sense més dilació.
Baixes maternals per a pares, de cada vegada mes setmanes, vacances per l'hivern, pel mitg hivern, per l'estiu i per la tardor. Per un constipat, per la menstruació, per quand es té un parent malat,  per asumptes personals, o per si s'ha d'operar el gosset, tot ere vàlid por no treballar. Les jubilacions i les prejubilacions cada vegada més avantatjoses, (plegar avans i amb mes diners al més) Fatàstic !!!.
Jo he alucinat un munt d'anys, amb els avenços que es feien en aquesta materia. Sense oblidar la enseñanza, completament gratuita, inclòsos els dinars i els transports, i desprès les pensions, que cada dia es fan més llargues, per l'augment de la esperança de vida. Els gastos hospitalaris de franc i inacabables.(Incluir als inmigrants sense papers i sense feina, i sense distició de raça o nacionalitat)
S'ha de ser molt sorrut per no entendre que a la lámpara de AladÍ se li han acabat els poders i simplement l'oli que l'alimentave.

dijous, 21 d’octubre del 2010

DE QUAND LA VIDA CANVÍA DE RITME

La lentitud, la mandra o les poques ganes de fer rès, perque es té el cos cansat de traballar, cansat de lluitar, cansat de fer camí, i moltes vegades de nedar a contracorrent, m'arribe, com ere d'esperar potser una mica més aviat, degut a la meva circumstàcia de salud.

Totes lse meves amigues, es queixen del mateix. Totes son d’acord en que es pasen el matí, fent la mateixa feina que avans LES ocupaba una hora escasa.

Aquesta particularitat, em console una mica, perque jó am el problema qu’arrossego desprès de 14 anys, i escoltant les queixes de les meves amigues, encaro no puc protestar massa.

Per no parlar més de coses que no tenen solució, i que a més a més son aborrides, he de dir que el dia 8 de novembre vaig de viatge amb el meu home, i dos matrimonis cosins meus amb els que d’altres vegades em viatjat. Per nosaltres serà el sisé creuer que empendrem, i el segón per un dels cosins. Y el primer per la meva cosina que està morta de por. Por al mareig, i por a lo desconegut, més que rès. No está acostumada a sortir de vacances, també té molta feina.

No he decidit encara si escriuré crónica diaria o no. Sempre ho faig. Pero publicar-ho ja es tot una altra cosa. Mentres ho decideixo, acabaré de llegir el llibre
NUNCA FUIMOS A KATMANDU, publicat per la nostra companya bloguera Lola Mariné.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

LES FIRES MODERNES

Avui es la Fira de Sant Ermengol a la Seu d'Urgell, D'aquí un mes aprox. ho serà la de Sant Andreu à Organyà i el dia 1 de Novembre, la de Tots Sants a Oliana.
Les fires que es celebraven, en aquestes contrades desde fa dos o tres-cents, anys sobretot per mercadejar els animals de càrrega, que eren la base de les economies de les cases. Sense mules o cavalls no es podie sembrar, batre, o transportar, estris o persones. Peró tenien un inconvenient: es feien velles, enmalaltíen o bé es morien.  Aquestes besties, que feien un incomparable servei, no tenien motor de recanvi ni ere posible substituir les bujies. Y de cap manera, es podíe precindir d'elles.
Suposo que per aquest motíu hi havíen les fires: per comprar o bescanviar, animals, de treball, gossos de atura, aviram, i ja que la gent es traslladave, tothom comprava. Roba per la casa, llavors, coca de fleca, calçat o aprofitaba per anar a la modista per fer-se un vestit. La gent jove es coneixíe i s'enparaulaven casaments, ja que ho abundaven les ocasions de fer relacions.
L'arribada de la tecnología, el transport a motor, els supermercats i el canvi de costums, va fer que aquestes reunios firals, anesin a menys fins quasi bé desapareixer.
Ara, sense saber el com i el perqué, han tornat a revifar, i tots petits i grans tornen a les velles costums, es desplacen, dinen fora, sempre compren alguna tonteria, a les incontables paradetes, o miren alguna maquina de les moltes que s'exposen, per sembrar. per llençar abono, per repartir els fems, pels sulfats, per lleurar, y moltes máquines més que jo no en sé l'utilitat. El cas es, que novament, tornen a ser convocatories importants de public de tots els estrats socials i que no es pot donar una pas de tantíssima gent que s'hi aplega. Encara que tinguin regust de fira antiga, avui dia, són me aviat grans espais de consumisme del “tot a 100·

dilluns, 18 d’octubre del 2010

LES MELMELADES.

Just es el moment, de fer les melmelades i conserves, al menys per aquí al Prepirineu, que les fruites els hi costa una mica més per madurar, degut a la meteorología. I ara están al punt. A les meves époques de dona treballadora, no hi podia ni pensar en dedicar-me a aquestes feines, tot i que les havía vist fer a casa meva i també a casa dels meus sogres.
En aquest moment puntual, amb la imcorporacio del hortet del Jaume a les nostres vides, i per aprofitar al maxim tot el que hi cultive, m'he afeccionat a fer melmelades. D'aixó ja en fa 4 o 5 anys. I us he de dir, que n'he après bastant. A més de consevar tomaquets naturals i sencers, que es el mes facil, perque nomes cal pelar-los envasarlos i bullir els envasos un cop plens, faig melmelada de tomaquet madur i al final de la temporada en faig dels verds, que es un invent meu que ha donat una gran resultat. També tenim carabases de cabell d'angel, i esclar, també les aprofito amb tot l'amor. Tomàquet fregit a punt per afegir en qualsevol pasta. Amb pebrots, auberginies, ceba, i carabasó, consevo sanfaina, o pisto. També congelo coses, com per exemple mongeta tendra, o les cols de Bruse-les. Ah! i em descuidava del que faig en primer lloc, a pricipis d'estiu. Ceba confitada agre-dolça, que es una delicatesen per acompanyar caça i rostits. Tampoc són de menysprear, esl codonys, que a més a més de codonyat, l'empleo per fer all i oli. Tipic de la Vall Fosca.
No es l'estalvi el que m'empeny, a fer totes aquestes feines, pero com tinc les materies primeres, de la millor qualitat, penso que menjar naturals de casa, crec que el cos ho ha d’agraïr.

divendres, 15 d’octubre del 2010

L'ESPECTACLE DELS MINERS A XILE

Ha estat un cop inesperat de propaganda del guvern Xilé. No li trec pas el dramatisme, dels dies viscuts, amb la incertesa que que no pugés anar bé tota la operació del rescat, pero es que amb tots els respectes, pel mateixos intresats y famílies, s’en ha fet un grá massa. 200 mitjans de comunicació acreditats, el President, el ministre de mines, la primera dama, i el gosset de la primera dama, tots estaben alli les 24 hores al dia, i la trobada entre els miners y la seva familia que debie d’haver estat privada, i mes íntima, s’ha ofert alpaís y a tot el món en directe. Un autentic shou, molt al gust de les telenovels sudamericanes, on les situación limit, son sempre ben aprofitades, per fer vesar la llagrima fácil.
No es pas un ejembple de bona televisió, ni de una bona cobertura del event, felizment finiquitat. Vaja, penso jo.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

LES VIGILIES D'UNA GRAN CELEBRACIÓ

M’hi he trobat moltes vegades. Quand tens una festa familiar important, o simplement un sopar de molt compromís, tot son correcuites, nervis, i imprevistos d ‘ultima hora.
Es miren les robes, que s’han de preparar, no solament per un mateix, sinò per tots el de la casa. Que tot estigui planxat i net. La perruqueria, el maquillatge i la manicura al punt. Les sabates si es que no són noves, que estiguin ben enllustrades. sense descuidar els penjolls, arracades i collarets, que una tingui, suigin bons o de fantasía, que ara son molt de moda. I un cop tens tots aquestos punts controlats, comences a mirar el rellotge, per veure com vas de temps. Fer tard seríe una descortesía imperdonable. S’ha de calcular l’estona que tarderem en arribar al lloc, i una mica més per si hi ha embusos.
Total que quand ja jo tens tot enllestit i et disposes a gaudir del banquet, les noces, o l’event que sigui, t’entre un maldecap, que no pots suportar. En el meu cas com soc gata vella, ja porto sempre al cul del sac, una aspirineta, o un paracetamol, per si de cas.
Per fí,arribe en aquell moment el plat fort de la festa que es anar veient tota la gent que coneixes i que no coneixes, fer pressentacions i rebre’n. I mirar-ho tot de reull. Un cop ocupes el teu lloc i gaudeixes de una bona companyía, la conversa serà segurament el millor del dia. El menjar, les begudes, els dolços no tenen mai cap importancia ni protagonisme.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

A PROPÒSIT DE LA LLEVANTADA

Es parle tan de la tardor, del fred i de la fresqueta que fa pels matins, que jó estic mes contenta que unes pascues. No imagino rès mes aborrit que el temps sempre sigui igual. Ni molt fred ni molta calor: a 0 graus.
Dec ser com una mena del home del temps que quan veu que es presenten canvis, i les isobares comencen a retortilligar-se i a moure’s com les serps, es freguen les mans, perque per a ells aixó es el millor del ofici. Disfruten.
Doncs a mí em passa una mica el meteix.
M’agraden les tempestes, i si hi ha trons i llamps millor. Gaudeixo del fred de l’hivern que em fa arrauilir al voltan del foc, i puc acompanyar-me d’una manteta de llana. També el vent es dels accidents meteorològics, el que em dona mal de cap, durant el dia perque hi ha aquella claror tan potent degut a la neteja de fa de la polució i els fums. A pesar de tot, sentir xiular les portes o alguna finestra mal tancada, m’agrade, i penso en histories fantástiques i de por. Veure la mar y les onades que peten contra les roques, es un espectacle digne de veure. I perque no parlar de la neu? l de les les pedregades tan temudes? I veure nuvols negres al horitzò? No voldria que ningú prengués mal, ni voldria riuades, ni esllavissades, ni allaùs, que son fenòmens que sempre porten la desgracia implícita.
Ara, un canvi de temps soptat i sorrollòs: m’encanta.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

LA MELANGÍA DE LA TARDOR

Potser la tendressa, espai de claror,
on sense cap pressa hi neixi l’amor?.

Potser el miratge d’un somni que passa,
sense fer-li estada per seguir el viatge?.

Potser un recó de dolça harmonia,
sense més resó ni contrapartida?

Pot ser com oaasi, al mitg del desert,
que d’arid espai faci, jardí de viu color vert?.

Potser la tendressa, refugi i consol,
de qui a la vellesa se sent trist i sol?

Fem de la agudesa, tendre sentiment,
del que veu la bellesa de tota la gent
tan i fà si es lletja, com si és resplandent

dissabte, 9 d’octubre del 2010

ELS AEROPORTS

Amb l'increment de passatgers per tot el mon, degut a la mundalització, el turisme, i sobretot a que les noves tarifes lov-cost, que ho fan més facil, ens trobem, que tots aquestos aparcaments d'avions, tallers, y zones de transit de viatgers, s'ha hagut d'ampliar tant i tant, que ja cal que tinguis bones cames, perque aquells passadissos no s'acaben mai.
S'han emplenant de botigues de restaurants i bars, d'espais per a fumadors i no fumadors, de grans instal-lacions de toilettes, i zones d'espera.
Són les modernes catedrals. Hi va tot-hom; i pensant-ho bé crec que no hi ha cap espai public mes enorme. Per anar d'una terminal a una altra hi circulen trens llançadera sense pilot, i ja cal estar molt al cas per no despirtar-te, si vols fer cap destí.
Allí no hi rese ningú, com a les catedrals, peró, els altaveus no paren d'anunciar totes les destinacions posibles, com si fos un minaret de una mesquita imaginable, o les campanandes de toquen als grans temples Tibetans, i cristians
Son llocs confortables, encara que impersonals, on ningú parla amb ningú, i tots corren, com si anesin a apagar foc. Es fan llargues cúes, i la gent va carregada de maletes y paquets de tota mena.
Les comparacions, sempre son edioses, pero deixéu-me que en faci una de molt evident: Fa déu segles, construir una catedral costave la vida de moltes persones y dos o tres-cents anys de feina. Ara de temps no en coste tant, pero de milions i milions d'Euros, un futimé. Ara no hi treballen massa gent, però tots ho paguen ben car.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

LA RANCÚNIA.

No es considerat un pecat capital, però es un tret caracterìstic i gens bó de persones resentides, amargades, i potser una mica envejoses. Diguem doncs que es una cosina gemana de la enveja, que com vaig expliar en el seu moment, es una de les pixors faltes que es puguin tenir, dites capitals per la seva impotancia en el rànquing dels pecats de quasi totes les religions.
Les persones que han incorporat al seu tarannà, volén o sense voler, aquest gran defecte, es recoden sempre dels mals moments que han passat per culpa d'algú, i que no li han sabut ni han volgut perdonar mai. Aquest sentiment, d'altra banda humà, els hi fa reviure sempre el disgust, o la enrabiada, que han sofert a la millor fa molts anys. I viure amb aquestos resentiments, perque sempre en hi ha més d'un, el torne indiviuos amagats, solitaris i infeliços.
Per cultivar les bones amistats, la bona entesa amb la família y gaudir del amor en plenitud, s'ha de desterrar un sol pensament rancuniòs.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

AUSTRIA

ME VOY A VIENA!!!! Desde allí os leeré a todos. Besos1

diumenge, 3 d’octubre del 2010

UNES NOCES D'OR

Que són unes noces or? em preguntava l'altre dia?
 tots ho savem el que són unes noces d'or.
una festa en la que dos vellets joves,
recorden claríssimament,
el dia que van ajuntat cos i ànima por sempre.

Són dels pocs priviliegiats que hi poden arribar,
amb  el cap seré, el cor plé d'amor,
i amb molts proyectes de vida
laboral, artística i familiar.

Sòu d'admirar, estimats Dany i Gelu.
De vosaltres aprenem molt, i
sobretot ganes de continuar, per
arribar a la meteixa fita
amb els mateixos ullets enamorats.

Sóu d'admirar, per vostre caràcter.
Jove, actíu, i mai vençut ni enfonsat,
a pèsar d'haver sortejat,
problemes i maldecaps com tothom

per aixó estem aquí tots,
per fertejar com cal,
l'esdeveniment únic encara en el grup.
i per donar-vos les gracies,
pel magnífic ejemple  rebut.

     QUE SIGUI PER MOLTS ANYS!!!!!!
           QUE PUGUEM FER TAN BONS REGANYS!!!!