S’em acaben les paraules.
Sí, no se que mes dir. Ni se que més pensar, ni quina conclusió treure,
en relació al nou cataclisme que esta sofrint el Japò, i que fa recapacitar a tothom, que es el que està passant al món. Fins ara el nostre pare i mare, pero que finalment s’ha rebotat, i ens està donant l’esquena, i crec que tampoc ens vol aixoplugar.
A mi no s’em acud d’altra cosa que donar-me cops al pit y reçar de genolls.
Perque quand veig les imatges esgarrifoses de les onades gegants fent noure vaixells, cases. arbres, com si estésin fets de paper, m’impresiona tant, que no se reaccionar, si no es pregant a la mare naturaleza, que no ens castigui tan cruelment.
Ja sé que tot passarà, i que dintre d’un parell de mesos, no ens recordarem del Japò, ni de Xile, ni de Haití. Pero la realitat es un altra. la realitat ens mostra que cada vegada sovintejen més els fenòmens naturals, són més grans, amb més victimes, i que han arribat nous flagells, que ni coneixíem. Els Sunamis.
Estic esvalotada. angoixada, una mica avergonyida. Crec i amb fundament, que no tractem bé la Natura, que es la nostra casa pairal, desde sempre.
Y que per els fastigosos interesos, ho perdrem tot o quasi tot. Perque, qué es el que podem pensar, de tantes desgràcies apocaliptiques, de tanta mort y destrucció?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada