dimecres, 31 d’agost del 2011

LA CUENTA ATRÁS



Dia 4 de Agosto. El concurso de Paradela ya ha terminado este 2º Capítulo. Como era de esperar, se ha llevado muchos puntos mi paisana Anna Jorba. Ya la he felicitado por su triunfo mas que merecido y trabajado. Ahora hay que pensar en al siguiente etapa: La convocatoria de Agosto. Habrá que despejar la mente, para que entre nueva sabia, que haga florecer todo aquello que llevo dentro, pero que está muy verde todavia. De momento, respiraré un poco, para desentumedecerme, de tanto blog. Es pronto y hay tiempo de sobra.
Dia 7 de Agosto. No voy a inquietarne, por el momento. Hay que empezar a pensar, y buscar un tema, o algo que pueda servirme y empezar a desarrollarlo . Vale. Desde luego mejor comenzar por ahí. No es tarea facil. Pienso, leo, salgo, entro, cocino, escribo, pero por ahora, nada ha madurado. Todo llegará
Dia 9 de Agosto.
Veo hacerse la luz del dia: miro el horizonte, en busca de una nube. Espero los reflejos del sol, ver los primeros y madrugadores coches, cuyos dueños hacen el último bostezo antes de llegar a su curro. Y sus bocinazos de protesta por nada. Porque van tarde, sin ilusión, sin ganas. El ruido se va adueñando de la ciudad. La luz del dia ya lo llena todo, voy a por un café, siempre con la idea puesta de que me llegue la inspiración. Y la genial idea se esfuma otra vez. Madre mia, que hago!!!
Dia 14 de Agosto:
Señor! señor! ¿sobre qué escribo? dímelo. El Señor, señor, esta de vacaciones, y no lo localizo, A quién recurro?.... Probaré con mi copiosa coleccion de libros olvidados, alguna idea saldrá. Busco en una estanteria que solo se toca para desenpolvar. Cojo un libro...Y caramba, por fín he dado con el libro del verano, de mi verano quise decir. Porque empiezo a leer, y no lo puedo dejar hasta el final. De una tacada. Pero si yo he venido por otra cosa!!!
Dia 15 de agosto.
Las fiestas del pueblo han llegado. Hay baile, charanga e invitados a comer. Ahora no és el momento. Cuando no se puede no se puede y además, es imposible. Y el teclado cerrado a cal y canto. No es específico que la fiesta cambie las voluntades . Ni creo que exista ningún condicionante, que tenga que ver con los deseos de las personas. Lo cierto es que no tengo ninguna gana de escribir.
Dia 16 de Agosto.
Vuelta al calor, un calor asfixiante, que no deja dormir; escribir con sueño y con calor, no se lo recomiendo a nadie, se empieza a sudar, las gotas saladas discurren por el cuerpo, a su libre albedrio, así que hay que dejarlo. Lo mejor es meterse en el agua, aunque sea en la ducha. Y después una siestecita, pero al levantarme tengo la boca seca y el pensamiento adormecido y turbio. Tampoco!. Hoy tampoco llegará doña Inspiración.
Dia 18 de Agosto.
Llevo un retraso considerable, y la cosa se pone fea, Santo Dios!!! voy pensando, ya estoy nerviosa. Cualquier ruido, nada, que a la mínima, salto como un corcel en una carrera de obstáculos. Me sumerjo en las profundidades de mi niñez, corro como el viento en busca de algo intangible,hermoso, una cosa sencilla pero ardiente como soy yó, y helada, como la mirada de un oso polar. Lo descarto también. Veo que la metáfora del oso frio, con mi caràcter caliente, no cuadra nada. (no sé como se me ha podido ocurrir semejante tonteria)
Dia 22 de Agosto.
Ahhhh! ya sé, iré en busca de las cartas antiguas, en aquel cajón de la estanteria, del cuarto de los trastos. Állí seguro que voy a encontrar, mi tesoro. Porque eso sí. esta vez me he de lucir, siempre acabo haciendo el ridículo, ante estas compañeras sabiondas, escritoras y superlicenciadas en todo. Y que manejan el ordenador com yó la escoba,. Y a Mª Jesus, tan culta tan páctica, no la puedo defrudar. Está claro. y tampoco puedo pedir ayuda a mi amigo Ibso, tan amable y tan servicial. Al final me mandará a paseo.
Dia 25 de Agosto.
Hoy pruebo de buscar en lo mas profundo. Me adentro sigilosamente. en el interior de mi alma. Será el buen camino. Seguro. Entro en sus escondidos recovecos, encuentro el deseo firme de seguir con el concurso, lo he dicho y no me puedo volver atrás. Busco y busco y aparte del gran amor que siento por mi familia, lo demás se circunscribe, a pensamientos menos importantes; mis músicas, mis poesias, mis plantas, mis fotos, mi casa, mis amigas, y mi destino. La muerte. Esto último no es nada trivial y aunque es importante y natural, en la vida de las personas, tampoco voy a ahondar en ello, que éste es un tema que levanta muchas ampollas y temores. Todo lo demás, pequeñeces. Nada.
Dia 30 de Agosto.
Es el momento. He de soltar lo que sea, pero que sea bueno, por favor!!!. Por todos los santos del santoral de mi calendario de la cocina. Iluminadme, os lo pido. Ya no voy a tener más dias. Porfa, porfa, no me hagais esto. Otra vez el ridículo, no lo voy a aguantar!!!
Buaaaaaa!!!!

dilluns, 29 d’agost del 2011

EL TRANSPORTE AÉREO HOY DIA



No hace mucho, fuí al Prat, que allí tengo família, y a cada dos o tres minutos, se oía levantar el vuelo a un avión, y los que tenian que entrar en pista para aterrizar estaban esperando su turno dando vueltas encima de Castelldefels, Badalona, o en alta mar.
Esto hace un ruido poco soportable a los vecinos del Prat. Pero ellos están acostumbrados y lo aguantan mejor, porque reciben unas, sustanciosas prebendas que redundan en beneficio de Consistorio y creo que también de sus habitantes. Pero tanto Sitges como Castelldefels o Badalona, no perciben ninguna aportación o compensación, y se les hace mucho mas penoso, tener que aguantar los fotíssimos e incesantes ruidos de los aviones.
Todos los dias se leen cartas a la redacciónes de los periódicos, quejándose los vecinos de las mencionadas poblaciones. Y es que el transporta aéreo, cada dia está mas en alza. Las fábricas de aviones no paran de recibir encargos, y las compañías aéreas, y también las de bajo precio, obtienen sabrosos dividendos. Han subido los costes de casi todo, (seguridad y keroseno sobre todo) pero el número de viajeros ha aumentado casi en un 60%. también se ahorran los caterings, y por el contrario obtienen beneficios con lo que venden a precio de oro en cabina.
Además, ¿alguien se ha fijado en las azafatas? ya no són aquellas señoritas esculturales de dientes blancos, perfectamente maquilladas, con dos carreras o más y con un montón de idiomas en su curriculum. Ahora son chicas o señoras, normalitas, con la camisa del uniforme por planchar y a veces con caras de de sueño, y el pañuelo mal puesto.
Estas últimas cosas impensables en otros tiempos y claro esto también cotiza menos y con menos personal y menos cualificado + beneficio. Las cuentas les salen redondas.
Y no hablemos de los espacios de los asientos. Esto es de juzgado de guardia. En mi família somos todos altos, pues si no podemos coger asiento de pasillo o frente las ventanillas de emergencia, llegamos a destino hechos un cuatro. Inconcebible!.

divendres, 26 d’agost del 2011

PA AMB OLI I XOCOLATA


.
Es l'hora de berenar. faig un cop d'ull a la nevera, I no hi veig rés que em cridi l'atenció. Restes de paella d'avui, un pot de caldo que guardo por demà, una cassoleta amb dos raccions de bacallà amb sanfaina. Enciams, tomàquets, iogourts i també fruita. No hi ha gaira cosa, però de tot el que hi tinc, no m'apeteix rés per berenar.
Peró tampoc m'ho cal pensar massa, perqué en aquesta hora del dia, només hi ha una cosa que em vingui de gust: Pa amb oli i xocolata. Oh! quina delícia!!! El pa, tant hi fa que sigui de llesca, de baguette, de pagès, ciapatta o de Viena, però sucat amb oli bo, i desprès mossegar la xocolata dura, negra... de qualitat.
Es un plaer gastronòmic incomparable. M'atreveixo a explicar-ho públicament, perquè com que sobre gustos, "hay colores", dons puc donar la meva opinió sense mortificar ningú, que es del que es tracte. Mireu que en hi ha de coses al món, que puguin substituir al meu pa amb xocolata: pastes de tota mena, embotits de gran varietat de colors i textures, fruites sucoses del temps, fruites confitades, fruits secs, mel, mantegues amb sabors dispars... però per a mi, ni té color. No vull comparar, que segur que algú amb guanyaria, jo sempre sempre, i es costum de molts anys, pel meu berenar: Pa amb oli i xocolata.
Si estic fora, o simplement em manque algún ingredient, tampc ploro, prenc el que hi hagi, de bona gana, i m'ho menjo, però si tardo dies que no ho tinc, m'agafe el mono fins que no el torno amenjar.

dijous, 25 d’agost del 2011

NUVOLADES A MITJA TARDA




Aquest es el panorama que tenim cada tarda des de fa uns quands dies. Als matins fresqueta, cel seré, i molta calor. Als migdies, patim una xafegor que no es pot aguantar, i una mica mes tard, al final de la tarda i al capvespre, comencen a pujar nuvols blancs grans, molt exagerats, que poc a poc es van tornant grisos i ho tapen tot. Penso: uy! i haurà abundosa pluja, que ja és molt més necesària que dies enrere.
Però un altre dia m'he equivocat: Comence a bufar un vent fort de Nort cap a Sud, Dure uns minuts i s'en emporte tots el nùvols i el presagis de pluja fins l'endemà, que es tornarà a repetir la historia.
I es que la historia sempre es repeteix, el cicle de les estacions, en la política, en l'amor. tot està inventat i tot es va repetint, per molt que no ho vulguem acceptar. Generacions que pateixen gana, generacions que es maten en guerres cruentes i absurdes. Genocidis, i sempre, com comú denominador, els patiments dels mes desafortunats, i tot pels mes poderosos, Les esquerres son substituïdes per les dretes, i per damunt de tot els enfrontaments i les persequcions religioses.
la Humanitat, doncs està demostrant, que no te memòria històrica, o bé te una memòria de mosquit. perqué, potser canvien els formes, però els continguts sempre son iguals.

dimarts, 23 d’agost del 2011

FINESTRES CURIOSES



Sempre he tingut a sensació de que les finestres són mot xafarderes. Que portser que nó. Però a mi em done aquesta sensació. I si al aiexcar la vista, veig unes cortines que es belluguen, penso. ja hi som!!! I si continAfegeix una imatgeuo amb la vista fixada en aquel punt, hi veig mes coses, un o dos caps, mes movimentents de visillos tancar els porticons, etc.
Sempre m'havia pensat que les finestres eren unes obertures naturals de neixien amb l'edifici, per donar claror i per airejar un espai. peró no, no. Son fetes només per espiar al veí i a tot bitxo vivent. Fixeu-vos sinó en els nostres pobles, els carrers son buits, no circule ni una ánima, peró les cortines es mouen com per art de magia. Porqué..? Ah!
Aquí es el misteri.
I el caminant, quand s'he sent assatjat per questes mirades furtives, l'hi venen ganes de fer ruqueries i de possaar-se a cantar i ballar, o simplement de treure-ls'hi la llegua. ES merixen aixó i més, tots els qui no els agrada de donar la cara, i de amagar el tipo al darrere d'un visillo. Ho trobo patètic. Però es real com la mateixa vida.

diumenge, 21 d’agost del 2011

UN DIUMENGE CALURÒS



Avui es previst que els termòmetres, pugin molt. En alguns llocs, es superaran els 40 graus. Això es estar molt calent. I molt incòmode. Tant si es a la platja com a la muntanya.
A la platja i sota un paraigües, es dels millors llocs òn encara es suporte mitjanament bé. Però de aigua de mar no en hi ha pas a tot arrèu. I amés a més els adictes a la platja, per les nits els hi és més difìcil de dormir amb un grau tan alt de humitat, com tenen
Hi ha un dispositiu engegat per tenir cura de la gent gran, i per la televisó ens ensenyen com la Creu Roja, els truque i els hi aconselle que prenguin molta aigua, que no surtin de casa en hores punta, que estiguin asseguts sense fer rés, per no tenir mes calor. Està molt bé aquesta iniciativa, però penso que estan tractant als vellets, com si fossin rucs, o curts de gambals i nomes son vells, i com a tals, saben per la seva llarga experiéncia, el han de fer i òn possar-se. Obliden que ells han viscut en époques en que no hi havie rés per apaivagar les onades de calor tan fortes com ara o més. Sabien molt bé sota quina figuera s'estave millor, per anar a pendre l'ombra. I a les hores centrals del dia a descansar horizontalment era el que s'esqueia.
Peró tot el que sigui propaganda, s'aprofite al màxim.
No es l'hora de treure els drapets bruts al sol. Per això ja arribarà el Setembre, que amb la posada en escena, de tots els governs, ocupant les seves poltrones de diputats o de consellers, tornaran a escalfar l'ambient, com si tornés la forta calígula. Que Deu no vulgui.

divendres, 19 d’agost del 2011

HOY NO TENGO GANAS DE BAILAR NADA -2

Montserrat Sala ha dit...

Hola a todos y a todas. Veo que muchos habeis tenido ptoblemas con el traductor, Os hago al traducción:

HOY NO TENGO GANAS DE BAILAR NADA.
Ha sucedido de golpe, sin esperarlo nadie. Bueno hablo por mí, quizás alguien estaba al caso de todo, pero no yó. Ignorante der mí, me cogió por sorpresa. Y es que ver i palpar como se disuelve un grupo de globers que hasta ahora había sido una piña, sabe muy mal. Ya sé que no tengo ningún derecho, ni debo, intervenir y por esto me quedo al magen. Pero sí que puedo hacer un llamamiento, desde mi insignificante y birrioso blog, a las partes, para que recapaciten y tengan en cuenta todo lo que pierden, con este distanciamineto manifiesto. Pierden amigos, proyectos ilusionantes, y el ejemplar entendimiento, que ambas partes representaban para los demás.
Oh! que contenta estaría si pudieseis hacer marcha atràs. o que alguien os convenciera, de que el perdon existe en todas las religiones, y que además, en esta vida siempre es bueno, darse uno mismo una segunda oportunidad, y que por eso no se és más debil, sinó todo lo contrario.
Sé de sobra todas mis limitaciones, y no postulo por ninguna de las partes, solo me posiciono, al lado de la tolerancia, de la paciencia, i del buen rollo.
Eso es todo lo que tenia de decir. Muchas gracias por leerme.

dijous, 18 d’agost del 2011

AVUI NO TINC GANES DE BALLAR RÈS


Ha passat de cop, sense esperar-s'ho ningú. Vaja, parlo per mí. Potser algú estave assabentat del assumpte. Peró jo, ignoranta de mí, em va agafar la sorpresa. Y es que veure i pensar que es dissolt un grup que fins ara ere una piña, sap mot grèu. Y ja sé que no hi dec d'intervenir, y de fet em quedo al marge de tot, pero no puc menys que fer una crida desde el meu blog pataner, a les parts, perque suspesin tot el que hi perden en aquest contenciós, amics, proyectes, i les bones vibracions que totes dues representàven.
Oh,, que n'estaría de contenta, si es pugués fer marxa enrere, o bé que algú les convencés, de que el perdò existeix a totes les religions, i que a més a més, a la vida es sempre bo de donar-se una segona oportunitat, y que no per això s'he és mes feble, tot el contrari. Soc molt tonta, ho sé, i no estic de cap costat, nomes em posiciono a la vora de la tolerància, de la paciència, del bon rotllo.
Es tot el que volia dir. Gracies per llegir-me.

dimarts, 16 d’agost del 2011

M'AGRADA BALLAR EL XIM-PUM, XIM-PUM


Des de sempre m'agradat el ball. Igual que la meva mare que també deia que l'hi xiflave. I es que en la seva joventut, segons deien tots, ere molt bona balladora. Això jo no ha vaig veure mai, però ara penso que jo dec ser igual que ella perqué, també m'agrade molt. Girar al ritme d'un vals, o trepitjar fort el terra amb xulería, quan es tracte de ballar un pasdoble, m'encante. Per no parlar de marcar uns passos de tango. Potser no es pròu fí, ni adient a una edat, però m'agrada y gaudeixo, quand es presente l'ocasió de poder-ho fer. A més el meu marit balle molt bé, (Vàrem començar a festejar al ball) però s'ha tornat una mica gandul.
Enguany, hem tornat a temps per les celebracions de la festa Major del poble, i ara que ja s'ha acabat , i tot caminant cap a casa, hem contabilitzat, que hem ballat 4 dies seguits. Que no està gens malament. Cap any com aquest!
Al sortir de casa, tinc mal de cap, de ronyons, i no m'aguanto denpeus. Peró quan soc a la plaza, s'hem passen tots els mals, i per l'art encantament, estic com una rosa. Y a ballar!!!

dilluns, 15 d’agost del 2011

ELS OLIVERARS DE LA SENIA



Desprès d'haver visitat, tot el més interessant de Tortosa, primera parada de la sortida, (el castell de la Suda, la catedral, el museu episcopal), ens vàrem adentrar, involuntariament entre unes grans extensions de oliveres, moltes de catèlec, amb una edat superior als 500 anys. i algunes superaven aquesta mitjana i també en hi havíe que la doblaven. Unes esculptures magnífiques, dignes de menció, que ens vam fer aturar el cotxe, mes de un cop, perque el panorama de tantes oliveres, tan gegantes i ben cuidades, ere magnífic. Mirèssis ón mirèssis, no savies quina fotografiar, de tan especials, botarudes recargolades i molt gosses. En arribar a la Senia, vàrem enfilar els ports de Beceit, des de el capcamunt, es veia tota la plana de color blau-verd, que tota la enorme plantació dels olivers presentave.
Recordo, de molts anys enrere, haver passat, per al provincia de Jaén, hi haver vist també, molt bonica la perspectiva de aquelles plantacións, però o quedàven mes lluny i mai vaig ser conscient, de la bellesa espectacular, de les oliveres velles.

dissabte, 13 d’agost del 2011

DESFER MALETES I PAQUETS


Doncs sí després de fer el gandul un dies per unes comarques y un recons que no coneixíem del llevant Valencià i la Terra Alta catalana, estem un altre cop a casa. Un temps molt assossegat i tranquil, que encara que han estat només 5 dies, però ens han donat molt de sí. Els hem gaudit, i els hem expremut, amb fruició i ganes.
En entrades posteriors eniré parlant del tema, de moment us dono a tots les gracies, per haber-me desitjat un bons dies, que efectivament, hem gaudit molt. Als que m'heu comentat i als que no han fet Moltes gracies!!!

divendres, 5 d’agost del 2011

FER MALETES.





Es una feina ben fiexuga aquesta, pero encara ho es més, quan es fan a la tornada a casa desprès de un viatge o senzillamentper estar uns dies fora. No sabria pas quin moment es el pitjor.
En sortir de casa, a’ha de pensar amb tot, amb mudes, de tota clase, amb el estris de la llimpiesa corporal, amb els endolls de carregadors de teléfons de bateries de les càmares, calçats, i deportius. mediacaments, papers y documents per l’asseguraça de enfermetat, llibres per entretindre els trasllats, mocadors pel coll, (cal previndre una nit de fresca.) Amb tot i la llista a la má, el dia que t’en vas, es agotador, i el dia que tornes, encara es mes pesat. LLavors cal rentar una pila de roba, cal netejar maletes i calçat. Reunir tot el papers i passar comptes. i endressar-ho tot al seu lloc. Quasi rès!!!

He fet tot aquest pereámbul, per dir-vos a tots, que jo també em prenc uns dies de lleura. i que segurament no podré enviar rès. aquest últims dies han estat molt plens de paraules de vosts, de comentaris, i es hora que us deixi respirar tranquils.

ADEU!!! i FINS LA TORNADA, SI A DEU PLAU!!!

dimecres, 3 d’agost del 2011


Concurso de blogs ideado, organizado i dirigido por:
MªJesus de Paradela.
Ayudanta de dirección: Anna Jorba Ricard.

Llevo mas de dos años en este mundo bloguero, y hasta hoy no se me ha ocurrido de hablar de esta experiencia, tan grata, tan intersante, que me tiene todo el tiempo pegada al teclado.
Pegada al teclado,sí. Pero solo los dias del Concurso o Juego, que MªJesús monta cada més. Un divertimento magnífico, culturalmente muy bueno y socialmente mejor. Nunca pude imaginar, que teniendo un blog, escribiria, me informaria, y me preocuparía de cosas que antes ignoraba. Tampoco sabía, de la cantidad de amigos que se hacen, entre tanta letra, tanto discurso, tanta poesia, y ultimamente, tantos vídeos. Inimaginable.
Lo recomendaría a todo el mundo. Porque para mí esta pequeña ventanita al mundo, que todo lo sabe y todo lo vé, es el sumum. Por ella entran todos los vientos, todas las brisas, todas las lluvias, y no te puedes esconder de sus fuertes rayos de sol, que te inundan que te vapolean, que te arrastran, hacia ella. Y su atracción no te deja nunca indiferente.
La primera entrada que hice fué esta: (con fecha 16 de Junio de 2009)

El que em va dir la meva filla
El que en va dir la meva filla, es una bona veritat sens dubte. Segons ella qualsevol tarat pot fer una crida, un comentari insolent, donar una opinió errònia sobre el que es veu i es víu. Cert. Hi segur que n'hi ha un munt d'aquestos bloggers. i que també fan molt mal a les persones que els seguei-
xen. Però no és més veritat que les persones que volen el mal per el mal, potser no trien aquest medi per dur a terme les seves maquinacions? No es veritat també que aquestos dolents de la pelí-
cula, prefereixen métodes mes directes i ràpids per fer el mal, que un blog com aquest que apenes llegeix ningú?
Jo per si de cas... i com que no porto cap mala intenció, ni vull el mal absolutament a ningú, aniré escribint que es el que més m'agrada, i si algú em llegeix bé i si nó també....

Ha pasado el tiempo y sigo convecida de que lo bueno que me ha traido, i de que lo malo, si está ahí, yo no lo miro nunca. Acerté, en mi decisión, y os doy las gracias, amigos blogueros, todos, los que me leeis siempre, y los demas, porque entre todos, habeis conformado un espacio y un lugar únicos en mi vida.

(Este texto está fuera de concurso)

dimarts, 2 d’agost del 2011

UNA INFANCIA SIN JUGUETES.

VERSO ESCRITO PARA EL CONCURSO DE PARADELA.




Es una infancia congelada, puro hielo.
Es un sin vivir noche y dia, es un mal tempranero.
Y vés tus ansias de jugar, arrastradas por el suelo!

Niña mia, tus muñecas tus juguetes, todos
el viento del Norte, se los ha llevado
Sin mas. Un vacio en el alma te ha dejado.

La tierra en barbecho es, como tú pobre niña
ni la lluvia la fertiliza, ni el sol la calienta.
Es una herencia baldía, i una total impotencia.

Una sensibilidad tardía, un pánico descontrolado.
Es un nido de rencores, es un tunel sin salida,
una injusta presencia. La pérdida de la inocencia,

Niña, niña, ven.-le dicen-a la niña triste.
en su habitación fria, una lágrima indecisa,
Es pan duro en la alacena. Un corazón en pena!