divendres, 29 de juny del 2012

ENDRÓMINES

                                 Els cassettes, el video i els discs de vinil

La gran crescuda i el increïble progrès en el món de la tecnica i de la infomàtica, ha fet que aquestos tres elements que anomeno, hagin passsat a millor vida desde fa algún temps.
A casa meva un cop  que ens han deixat els fills ha quedat lloc per consevar aquestes relíquies, encara que només sigui pel valor sentimental que tenen. Perque ja em direu que n’hem de fer de una valuosíssima colecció de musica clásica  enregistrada en dicos de vinil. Un regal molt apreciat en en seu dia i que ere mirat com una cosa valouosa, per tota la vida, i ara s’ha convertit en escombraries. Pures i dures, auténtica brossa.
El cassettes, idem de idem. Els treballs que teníem en passar-nos amb el amics el ritmes de moda, comprar cintes verges, grabar..tornar-les a passa a un altre amic. I ara jeuen en un racó, ben embalades, aixo sí, pero a la fí també els hi toque el desti de les altres endròmines inútils.
I es que no es d’extranyar que hi hagi deixalleries a cada barri. hi fan molta falta. Perque, sinó òn aniran a parar les cintes de video que amb tan afany, hem anat coleccionant, per tindre una bona videoteca?  Comprar les millors películes, les mes premiades, les més vistes....i l’aparell per visionar-les. Ara: Tot per lleçar!!!

Els aparells de tele amb blac i negre, ja són peces de museu, i aviat o serán les de color que no estiguin preparades per instal-lar-hi el TDT. i m'atreveixo a dir, que tots el aparells que no siguin ultraplans, faran el mateix camí. Ben mirat un munt de plastics vells, però que en el seu moment van costar molts diners a la societat més consumista de tots els temps.
(Aquest escrit es va publicar el 24/5/2010)

dimecres, 27 de juny del 2012

TERESA FORCADES I VILA

foto del arxíu de Google


 Una monja amb pantalons.
Aquesta nit ho he vist mes clar que mai. En Jaume Barberà la ha entrevistat en el seu programa de canal 33. La Teresa Forcades, monja benedictina de la abadia de Montserrat, es una dona jove, molt ben informada, estudiosa i amb idees molt transparents i novedoses. Posseïdora de un munt de títols acadèmics, ja va posar contra les cordes als responsables directes de la crisi de la Grip A, i ara es pose si més ni menys, que amb la democràcia vigent, amb el capitalisme ferotge, i amb tots aquells que asseguts dalt de la poltrona del poder, no belluguen ni un dit, per millorar, els efectes devastadors que la actual crisi, reverteix en tots nosaltres.
I ho diu clarament amb paraules entenedores, amb exemples que surten de les seues mans, que l’ajuden i molt a expressar-se.
El que em xoca, però i a més a més de la seva gran formació, i que també  es una escriptora d’exit, amb un tarannà, que la fa bellugar-se por molts llocs on volen la seva clarivident paraula; el que m’agrada d’ella, es que vesteix pantalons.
I es un detall, que m’ha fet pensar en el que anys enrere, era tingut, com portar la veu cantant, en tots els aspectes. Una dona que portés els pantalons de casa seua, era tinguda com la mestressa absoluta del clan familiar, quan aquesta circumstancia, era molt mal vista, perquè feia pensar en un marit debil i babau. Eren temps de un masclisme ranci, i imposat per les antigues tradicions, ara completament en des-ùs.
En el cas de la Teresa Forcades, tot això es paper mullat. I no anirem ara a buscar les tres potes del gat. Ella, es discreta, senzilla, sap el que vol i el que ha de fer. Es mirant’ho bé, una catalana, que esdevindrà amb el temps, una lider política, capaç d’enfrontar-se i potser donar llum a  les grans incògnites, que se’n planteja, ara mateix. Em refereixo, naturalment, als molts dubtes de si els règims que imperen per tots els païssos occidentals, siguin els menys dolents, que es puguin donar. Ella assegura, que en hi ha d’altres.  Esperem-ho

dilluns, 25 de juny del 2012

LA EDAD DE PIEDRA



Tortolitos
Debo de ser muy antigua, no; debo de ser prehitórica. Tampoco:  soy directamente del neerdenthal. Lo digo porque yo y en su momento, me he enamorado, he hecho manitas en el cine, he robado algún beso furtivo, al encotrar un espacio, de ténue luz, buscado y anelhado por los dos. Todo a la vieja usanza. Luego he visto a mis tres hijos, con mucha mas libertad,  en el momento de empezar a tener relaciones. Los he visto enamorados como tortolitos, haciendose musarañas i caricias de enmorados, que me  han complacido. Con los noviazgos, ya muy consolidados, han convivido en la casa de uno o de otro, algun fin de semana. Lo supe casi siempre, y no me pareció mal.
Pero en este momento que veo a mis nietas, mayores y guapas, tengo verdadero pavor. Me inquieta y me avergüenza, pensar que puedan dar el espectáculo, que dan en publico muchas parejas de adolescentes, que cohabitan sin ningún reparo encima de una moto, por decir lo último que he visto. Allí mismo y en pleno dia intercambian toda clase de jugos, sin importarles nada ni nadie.
Muchas veces pienso sobre si este desmadre es bueno o es malo, o es todo lo contrario. me gustaria, que alguien me lo aclarara. De veras que lo doy muchas vueltas, y no se que pensar. Es posible que tanto recato, coarte a las parejas, que se merecen como todo el mundo gozar de mas libertat, en su sexualidad.  pero a los 12,13, y 14 años, es ya el momento?.  Pinso además que esta prisa,  no puede ser buena, aunque la sociedad la acepte como signo de modernidad. Con la vida tan larga que nos espera, ¿porque precipitarse? Y ¿esto es el amor? A mi siempre me pareció que el verdadero amor era otra cosa muy diferente. Algo que tiene que ver con al educación i el respeto hacia los demas y hacia uno mismo.

dissabte, 23 de juny del 2012

EL FERITS, LES ALTRES VICTIMES DE LA CARRETERA

Els nombrosos ferits de la carretera.
Només unes petites dades extretes de les estadístiques dels centres de recuperació i rehabilitació. L'augment de persones paraplègiques, i tetraplègiques, ha augmentat escandalosament, quasi, cent per cent, en els darrers 25 anys. I es molt comprensible.
Primer perque hi ha un major volum de cotxes, i de gent i perque també es dona el cas de que les operacións i métodes de curació, del ferits gréus també ha millorat ostensiblement. Es note fins i tot en la vida quotidiana. Ara de cadires de rodes amb motor, o sense, se'n troben per tot arréu. S'han modificat tots el vials i les normes dels establiments publics, han hagut variar moltíssim. Des de la incorporació dels lavabos per a minusvàlids  a posar elevadors a les escales, de tots els establiments comercials. Tot per que aquestes víctimes de la mobilitat, puguin gaudir d'una millor qualitat de vida. Totes les voravíes, del pobles o ciutats, es construeixen amb les catonades sense esglaó, i les grans concessionaris d'automóbils, també estan preparats per adaptar el cotxes pel  tal menester. Dintre la gran desgràcia, que supose el fet de sortir tan malparats, d'un accident, no deixa de  ser una bona notícia, per ells i els seus familiars, de poder gaudir del avenços actuals que son a la seua disposició. Son factors a tenir en  comte, perquè amb les millores, que anomeno, es pot afirmar que les persones, amb grans dificultats, poden tenir una vida completament autònoma.
 Des de el castell de Gelida, un capvespre de primavera.
L'altra banda, les companyies asseguradores estan obligades a indemnitzar, a les persones ferides segons el grau de minusvalidesa que pateixen. Que no es cap consol, ho sé, però hem de reconèixer que en aquest aspecte, les coses han millorat.

divendres, 22 de juny del 2012

ELS ACCIDENTS DOMÈSTICS

La hortensia, una de le meves flors preferides

Posats a parlar de desgràcies, avui ho faré amb un gran coneixement de causa. Pues jo mateixa, ahir en vaig patir un de ben fort. el resultat; una costella trencada i uns dolors insuportables. A més del gran ensurt. Tots els que em van anar veient, també es pensaven una cosa molt més important, però es veu que encara no era la meva hora. I vaig passar a engreixar les estadístiques, com aquell que res.
També ens cal reflexionar sobre aquest tema, que segons tots els estudis existeixen un bon nombre de ferits i de ferits molt greus. Una dada, que valdríe tenir en la memòria, en el moment que ens disposem a fer una imprudència. l es que les dones, penso que en fem moltes de imprudències: penjar cortines, netejar làmpades, córrer sofàs o mobles, i sobretot la cuina, o el cuinar amb forn, amb gas o micro-ones, fer-ho amb buscalles a al llar de foc, son sempre perillosos. Cremades, contusions, trencadures i cops son una constant, per es mestresses de casa, i rara es la llar on no s'en produeixen, de petites i grans batzacades. Les portes, els poms de les portes, el tiradors dels calaixos, o les catifes, o les cantoneres de la taula, estàn sempre a punt per donar la campanada. I no coste res de pendre mal.
Però es que jo vaig ser molt més inconscient, volen pujar a podar un arbre de davant de casa, es va produir un desequilibri, i vaig caure d'esquena, contra les escales que es troben, en aquell indret. Passe que soc molt inquieta, i no m'agrade delegar. Com com a més, soc lleugera, em sembla que estic a la primavera de la vida, i "de esto nada monada"
I ara em toca patir les consequencies. No us estranyi, doncs que no us visiti amb la assiduïtat que solia,

dijous, 21 de juny del 2012

ELS ACCIDENTS DE TRANSIT


la temible veritat de les carreteres
No hi ha cap final o començament de setmana que no ens recordin puntualment i si pot ser en imatges, la quantitat de morts a les carreteres, acompanyats per un gran nombre de informes sobre les estadístiques, del perquè i del com es produeixen. Dels ferits que en són capítol apart i molt important, en podem parlar demà, si us semble.
 Abans d’un pont, o de les mini vacances de Pasqua, o Nadal,  ja ens podem preparar, perquè segur que hi haurà campanya de la Direcció Nacional de Transit, o els con sabuts consells de les autoritats dels governs de les diferents utonomies. Campanyes d’altra banda que fan posar el pels de punta. A mi m’impresionen tant que  ja no sortiria de casa.
Comprenc que cal buscar la manera, perquè  aquesta continuada sangria, en vides humanes, no segueixi destrossant famílies.  Unes malaguanyades  vides  si es tracta, sobretot  de gent jove, que són els que més es mouen i de manera quasi fixa, els caps de setmana.
Els ensurts a la carretera, poden capgirar també i força, la vida  dels que queden plorant  la pèrdua. Son danys col·laterals  molt importants, sempre.
No crec pas que el meu escrit vagi  a canviar la tranquil·litat dels  pares amb fills adolescents, ni el avenços importants en enginyeria i bioquímica. I menys encara resoldre els grans problemes  econòmics en que estem immersos. Ni ho pretenc. Assumeixo perfectament com usuària, que la simple possessió d’un automòbil, done una llibertat mai somiada en altres èpoques de la nostra historia recent i passada. Quí es resisteix a volar i admirar paisatges desconeguts i meravellosos,i poder visitar els familiars llunyans, o anar a la platja del costat de casa?  Ningú.
Segurament, la millor solució o la mes bona determinació, es sospesar els grans riscos, que supose el agafar el cotxe, per les estones agradables, o els grans serveis que ens empra  i treure’n les oportunes conclusions, perquè  tots ens hi va la vida. I aquest es el punt mes important .

dimarts, 19 de juny del 2012

diumenge, 17 de juny del 2012

NO TINC TECLAT PERÓ TINC CÀMERA

L'hotet del Jaume i els seus fruits

Son tant fresques i tendres com aparenten
I els que  encara no són, ho serán també, si el bon temps ho permet

dimarts, 12 de juny del 2012

DE QUAN TOTS EREM MES POBRES


Des de llavors, ha plogut, ha nevat, i tot ha tingut temps de eixugar-se, fins a arribar a la persistent. sequera, que alguns anys ha estat pròu forta, fins  fer-nos pensar en treure el santcristo gròs, i  anar en processò a fer les pregaries.
Perquè abans, hi creiem amb les pregaries, i potser no eren tan dolentes ni tant inùtils, com es creuen algúns encara. Perqué en aquests moments de tanta incertesa, de que el món d’avui superpoblat, però que té els recursos tan mal repartits, jo no sé fins al punt que no tendríem que llevar les nostres mirades cap al cel i preguntar-nos quines lletanies  hauriem de tornar a cantar, per posar remei als que no tenen rés; als nous pobres de solemnitat, que cada dia van augmentant perillosament.
Conec casos que clamen al cel, de gent que tot i havent estudiat i gaudit, d’un estatus acceptable. Es vèuent ara mateix, al carrer, menjant a les cuines (santes organitzacions), de beneficència. I es molt dur, ho se de  bona tinta. Jo he nascut en una familia pobra, però en un temps en que tots ho eram de pobres, o al menys la gran majoria. Quan tot-hom i tota-dona, només té un abric dolent per aturar el fred, i el veì igual i el parent el mateix, la  manca de recursos mai es tan dolenta. Peró aquest condicionant ha canviat i força. I ara  conviuent els mes poderosos que fan una ostentació escandalosa  de les seues possessions, i al banc del jardí del davant de casa seua hi jèu, una pobra dona potser amb  un nadó als brassos. I el ric lluny d'assabertar-se i parlar per poder ajudar, ho denuncíe a la Guardia Urbana, perquè la facin fora de la seua vista.
   A mi em fan verdadera llástima, sempre que puc hi poso remei, però dubto que amb una sola bona intenció, no en hiagi per a res. Caldria, molta mes comprensió per part de tot-hom i sobretot les autoritats  pertanyents. O millor encara, fer uns millors repartiments, o polítiques, millor orientades a pal.liar aquestes grans desigualtats.

D


                            De quand  erem tots molt pobres
Des de llavors, ha plogut, ha nevat, i tot ha tingut temps de eixugar-se, fins a arribar a la persistent. sequera, que alguns anys ha estat pròu forta, hasta a fer-nos pensar en treure el santcristo gròs, i  anar en processò a fer les pregaries.
Perque abans, hi creiem amb les pregaries, i potser no eren tan dolentes ni tant inùtils, com es creuen algúns encara. Perqué en aquests moments de tanta incertesa, de que el món d’avui superpoblat, pero que té els recursos tan mal repartits, jo no sé fins al punt que no tendríem que llevar les nostres mirades cap al cel i preguntar-nos quines lletanies  hauriem de tornar a cantar, per posar remei als que no tenen rés; als nous pobres de solemnitat, que cada dia van aumentant perillosament.
Conec casos que clamen al cel, de gent que tot i havent estudiat y gaudit, d’un estatus aceptable. Es veuent ara mateix, al carrer, menjant a les cuines (santes organitzacions), de benificéncia. I es molt dur, ho se´de  bona tinta. Jo he nascut en una familia pobra, però en un temps en que tots ho erem de pobres, o al menys la gran majoria. Quand tot-hom i tota-dona, només té un abric dolent per aturar el fred, i el vehí igual i el parent el mateix, la  manca de recursos mai es tan dolenta. Peró aquest condicionant ha canviat i força. I ara  conviuent els mes poderosos que fan una ostentació escandalosa  de les seues possessions, i al banc del jardí del davant de casa seua hi jèu, una pobra dona potser amb  un nadó al brassos. I el ric lluny d’averiguar i parlar per poder ajudar, ho denuncíe a la Guardia Urbana, perque la facin fora de la seua vista.
   A mi em fan verdadera llástima, sempre que puc hi poso remei, però dubto que amb una sola bona intenció,no en hiagi per a rès. Caldrie, molta mes comprensió per part de tot-hom, a mes de les autoritats  pertanyents. O millor encara, fer uns millors repartiments, o politiques, millor orientades a paliar aquestes grans desigualtats

dissabte, 9 de juny del 2012

CARTA A JOSE VICENTE



 Todos conceís mi afición a  la literatura epistolar, pero para leerla, no para praciticarla. Sin embargo, se  presentan ocasiones como esta, que me obligo, y creo que mi buen amigo, de Valencia, se merece esto y mucho mas que pudiera, hacer. A estas horas os supongo a todos enterados del anuncio de que José Vicente, nos deja; vamos: que cierra su blog. Para mí ha representado una sorpresa muy negativa y desagradable. Y es que además, desde que lo he conocido, en el encuentro de bloguers de Barcelona, me pareció una persona muy  capaz con una simpatía y un don de gentes envidiable. Una persona austera, comedida, y buena gente. Pues esto es lo que le tengo que decir:
         Querido amigo:
Nos has dado la gran sorpresa hoy. Cuando he asomado la nariz por esta ventana, que bien es verdad, que a veces nos ahoga, me ha dado en plena mejilla la bofetada. Sé que exagero, pero la es que para nada me esperaba esto de ti. Muy mal te deben de haber ido las cosas, para llegar a una determinación, como la que has tomado. Una retirada no esperada por nadie. Esta salida del juego, por la puerta de atrás, no va contigo amigo mío.
 Este mundo bloguero, no es fácil. Cuando menos te  lo esperas, estas en el centro del huracán, y entonces toca bailar con la mas fea. A mi me ha ocurrido muchas veces… Unas las he provocado, y las más, me las he encontrado por el camino.  Y te podría explicar muchos casos de piques, de enfados, y de otras retiradas también sonadas. Sé que tu también las conoces.
Pero ¿no es igualmente cierto, que han habido  muchas más ocasiones de amigos blogueros, que te han ayudado, que te han apoyado, y que te han dado ánimos?.- Saca las cuentas, anda. Y luego te replanteas como solucionar, el agravio, sin tomar tan drásticas medidas. Descansa. Haz  un hueco para la reflexión….y todo lo mas que me permitiría, seria devolver la pelota al que te la haya tirado a ti. (Este es  un mal consejo, la verdad pero uno se queda muy ancho) en todo caso, deberías de pensar un poco mas, en que hay muchas personas que te vamos a echar de menos, y que no nos merecemos, esta ausencia, este abandono. Y mira perder una batalla, nunca es perder la guerra. Y añadiría, que “equivocarse es de  humanos, pero rectificar es de sabios. Y yo a ti te veo así: Sabio y un buen pensador.
No quería alargarme tanto ni decir tantas cosas, pero también a mí se me va la mano, más veces de las que fuera menester.
  Con todo mi respeto, y mi admiración de siempre

dimecres, 6 de juny del 2012

EL JUEGO DE ENCARNI

RELATO ENCADENADO
 

 Voy caminando con este convencimiento. No hay luz apenas. Un par de pasos más, cierro los ojos para acostumbrarme a la oscuridad. El viejo truco me ha funcionado, porque al abrirlos ya se notan, los perfiles de las otras cosas, que encuentro en el interior. Pero de Sonsoles ni el rastro. Allí  era evidente que no estaba, y las pistas que pude hallar, tampoco daban  a entender gran cosa Todo en perfecto orden. El que  allí vivía, era sin duda, una persona meticulosa y ordenada en exceso. Todo ello se contraponia, ante el papel arrugado, y maltrado del mapa, y además el hecho de encontrarlo tirado en el suelo, hacía aún mas dificill si cabe, el suponer una u otra cosa La investigación iba a ser más complicada, de lo que presumí al princpio.  Solo un persona con una alta dosis de interés y perspicacia, podrá encontrar el hilo conductor, la valuosa pista que le llevará al éxito.
Fuera seguia lloviendo.
 

Sigue en el blog de Felicitat: "El jardí de PIrineu"

dilluns, 4 de juny del 2012

LOS VIEJOS VIAJES

Horarios y precios en liras.!!!!

Todos en Bellagio menos el fotógrafo

dissabte, 2 de juny del 2012

UN PEQUEÑO PROBLEMA, "DE NADA."


                                 (de la serie los viejos viajes)

Nos quedamos tan helados que nadie reaccionaba. Yo ,me puse las manos en la cabeza y los chicos enmudecieron de golpe. Empezamos a pensar soluciones, pero todo era malo. Renunciar a las  vacaciones, fue lo peor que se nos ocurría. Mi marido que es hombre de carácter templado, nos escuchaba, mientras por su cabeza, le iba llegando una una idea digna, del profesor Franz de Copenhague (Esta descripción la entenderá como nadie, mi amiga Montserrat Llagostera) el dicho profesor era un personaje del TBO, que hacia unos inventos, de lo mas surrealistas, que se pueda s imaginar. Y a él se le ocurrió una cosa semejante. Llevaba unas pocas herramientas como todo buen mecánico, que se precie. Tomó el mando de la situación y empezó a trabajar i desmotar el  motor. Nos mandó a mi hijo y a mi, a Milán. Previamente telefoneamos a un taxi, con al ayuda, del  señor de la gasolinera,  y nos marchamos los dos con el encargo de buscar una pieza,  imprescindible, para el invento. Vaya aventura! Porque en el més de Agosto, en Italia no quedan ni los ratones, todas las tiendas de recambios cerradas. Y vueltas y mas vueltas, y sin podernos entender porque tan fácil que parece el idioma,  puedo asegurar que no lo és nada. Por fín encontramos lo que buscábamos. La junta que después de haber recorrido, todas las tiendas y de haber agotado todos los recursos. Aquello fue un auténtico master de  italiano acelerado. Mi hijo me decía: Mamá  hablas tan bien italiano, que ni yó, te entiendo. Hasta aquel dia ni valoré lo que era tener un marido mecánico. Otra persona le pasa algo parecido, y no solo se quedan sin vacaciones, si no que han de repatriar el coche, y tomar todos el avión, para regresar. Una ruina, vamos.
Una vez solucionada la averia, con una chapuza, digna de un gitano, pusimos a prueba el invento, y partimos  para el camping, y allí ya decidiríamos como coordinar la nueva situación. Con todo el sigilo, mi marido conducía como si aquello tuviera que explotar. Pero no lo hizo. Entonces, fue cuando yo perdí los papeles, y la tensión que había acumulado, esta si que explotó.
Una visita muy oportuna, avisada por no se quíén, hizo acto de presencia en la casita .Eran los catalanes que me consolaron a mí que estaba hecha un mar de lágrimas. Unos señores que llevaban muchos años viajando en caravana pero iban dos hermanos i respectivas familias. Y nos explicaron, que ellos estaban subiendo hacia el cabo norte, y que en un descuido por dejar el gas encendido,, se les quemó una carvana con el equipaje i todo dentro. Y que esto no les acobardó para nada i que no estuvieron dispuestos a renunciar a las magníficos viajes que este sistema, les permitía. El mundo es pequeño.!!!


divendres, 1 de juny del 2012

EL LAGO DE COMO



 En el Lago de Como, ya habíamos reservado camping,  de manera que una vez instalados, los chicos,  cogieron pelotas y palas de bragmintong, y desaparecieron entre los árboles. El camping era limpio i bonito, y aunque se veía poca gente, la verdad es que había muchos iglús, (tiendas de campaña), autocaravanas, y también caravanas solas. Y esto hacia suponer que toda la gente estaba o en Como o en Milán. Regresaron los chicos, diciéndonos que habían visto dos caravanas catalanas. Perfecto! pensamos que por la noche  nos podríamos reunir y cambiar impresiones sobre Milán. Comimos nos arreglamos, y nos marchamos a conocer, la ciudad de Como.  Además todavía no habíamos visto tan siquiera, el agua del Lago. Una vez en Como, vimos que se trataba, de una ciudad bonita, no muy  grande pero acogedora y de clima suave. Había un servicio de barcos, en todos los horarios, que salían del pequeño puerto,  era como un autobús que, estaba al servicio de los ribereños. Salía del pequeño  puerto y de allí, podías dar la vuelta por todo el lago, parando en los distintos pueblos, de la orilla. Decidimos pues, cambiar de plan. al día siguiente nos apetecía mas ir a conocer todo el lago, y dejaríamos Milan para el otro, o sea, para el tercer dia.
Aquellos lugares, de la orilla eran bonitos núcleos de torres y fincas  de recreo con embarcaderos propios, y supusimos que aquel lugar, debía de  haber sido un sitio de moda  de veraneos, de años atrás, más que en momento actual de 1982. Bajamos en  Bellagio, muy pintoresco. Lugar cuyo mayor orgullo había sido el recibir unos años atrás, al presidente de Estados Unidos de América J.F. Kennedy. Seguimos  nuestro paseo todo el día i nos apeamos, en Lecco, la mas avanzada y moderna cuidad, que habíamos visto. Teníamos ganas de verlo todo, pero al final cuando dejamos la embarcación, estábamos cansados, y nos arrepentimos de a haber cambiado el plan. Conocimos a nuestros compatriotas, que dijeron que, ellos también se quedarían un día más porque Milán les interesó muchísimo.
Amaneció el día D. Nos pusimos de punto en blanco, cogimos la autopista...y justo cuando mi marido dijo: caramba, como corre este coche sin la caravana.... allí y en medio de la utopista, el coche dijo: Pués vas a ver tu!....y se paró el motor.
Como el terreno hacia un poco de pendiente, y a punto muerto, nos deslizamos hasta  una gasolinera , que por suerte no estaba demasiado lejos. Una vez allí, mi marido que es un buen mecánico, abrió el capó y la humareda que salió, apagó todas nuestras  ilusiones, de ver al magnífica catedral gótica, de Milán.  Y así fue, aquel año no la vimos .